Batecs

M’havia passat mitja vida amb les mans brutes, tacades i podrides de sang, però fins ara no vaig conèixer ningú que estigués realment interessat en la meva trajectòria laboral.

Aquell dia, com molts altres, vaig sortir de matinada “tot armada” a donar una volta pel laberint de carrers, i esperava mig dreta mig ajupida, que” Cal Pere” obris les seves portes i així jo pogués asseure la meva ànima. A hores punta aquell  local era ple d’un xivarri tan alegre que semblava que dia si dia també hi hagués gresca i celebracions, inútils com deia jo, del pas dels anys.

Al mig dia, apropant-se ja  la tarda entrà una colla de nens, tots envoltats d’innocència, i s’assegueren a prop meu, s’ha de dir que no em va fer cap gracia, dons poc podia jo llegir amb aquells sorollosos riures, però també s’ha de dir que sense voler-ho  t’enganxaven, encara que fos una mica, aquella alegria inusual. Jo vaig ser sempre una dona freda, seria i distant, però com molts mancava d’amor i d’atenció. Ben entrada la nit, quan ja tothom marxava se m’apropà una noia i em digué amb una brillantor als ulls:

-Que no marxa vostè? Sembla portar aquí tot el dia.

- M’hi quedaré una estona més, ves-te’n-Li vaig dir assenyalant-li la porta - La teva mare sembla tenir pressa.

Se’n va anar tan despresa com la vaig veure aparèixer al meu davant, i em sorprengué que s’emportés amb ella aquella claror i alegria que m’havien envoltat amb la seva presència.  A la porta, quan aquesta es tancava em cridà:

-Ens trobem demà!

I desaparegué amb la fosca mantó de la nit.

Potser…vaig pensar…o potser mori avui…

Vaig marxar a casa amb la ment ocupada ves a saber en que, dormir em va ser impossible, tenia unes ganes inexpugnables de trobar-me amb aquella nena, tan maca y delicada…però la por de tacar-la amb la sang, la mort i la desgracia que m’envoltaven em van fer repensar-me si no era hora de trobar un altre lloc on passar els dies. Als meus vint-i-vuit anys mai, i assenyalo que mai m’havia aixecat amb ganes de viure, de córrer i sentir que per primer cop el passat no m’anava al darrere, com aquell dia, era fosc, no hi havien núvols però tampoc semblava que estigués el sol enlloc. Vaig decidir que no aniria al restaurant aquell matí, tenia por de trobar-me amb aquella noia i també la tenia de no trobar-me-la, així que me’n vaig a anar a diverses biblioteques, m’encantava llegir, és cert que des de petita només vaig llegir els expedients de tots aquells que tard o d’hora deixarien de viure, però en un moment, no sabria dir quan ni como vaig passar als llibres, la literatura fantàstica era, como m’agradava dir a mi, un altre món, tan perfecta i llunyana… Entre pàgines no m’havia adonat que s’havia fet fosc i per curiositat vaig apropar-me sigil·losament per comprovar si el meu seient estava ocupat.

Se m’escapà una llàgrima… Allà estava, tristona i amb el plat buit i fred d’haver-me estat esperant. Una noia que brillava com si hagués segrestat el sol que mirava a totes bandes, buscant-me. Vaig  veure com s’apropava la seva mare per emportar-se-la a casa i vaig desitjar detenir-la, però el meu cos no va voler moure’s.

Perquè…no em coneixes...perquè em busques…

Al dia següent a primera hora del matí, vaig presentar-me al local, era molt d’hora y era l’única clienta però ja m’estava bé, amb una tassa de té calent vaig deixar que el llapis tintés el paper fent l’esbós que volgués, em vaig deixar emportar  pel desig de la meva ment. Un cop acabat me’l vaig mirar sorpresa i vaig somriure. Vaig repassar el dibuix per últim cop, el vaig deixar amb una nota i me’n vaig anat. La nota deia:

Gràcies. Ens retroben aquesta nit?

En el dibuix s’apreciava el somriure d’orella a orella d’una nena que em mirava.

Vaig deixar que passessin les hores sense fer res, només esperava ansiosa que arribés la nit. Vaig passejar hora rere hora fins que em vaig presentar a la porta, i la veié asseguda amb aquell somriure i el dibuix a les mans, no se com però em va sentir, em mirà y semblava tan feliç que el cor se’m va comprimir, li vaig tornar el somriure encara que el meu fos més trist i una mica forçat, ja que feia anys que no ho feia això de somriure, sempre em va semblar inútil fingir la felicitat que no tenia.

Quan vaig seure em va preguntar:

-Perquè em dónes les gràcies?-Si jo no he fet rés.

-Perquè no recordo l’últim cop que el cor se’m va moure.-Li respongué- Perquè em busques si sóc una estranya?

-Aquell dia, quan celebrava l’aniversari del meu cosí, vaig veure-la aquí asseguda, trista, i em va semblar que em cridava

No vaig saber que respondre.

-Puc veure les grans cadenes que arrossegués-Prosseguí.-el pes d’uns records que no la deixen viure, i puc veure, a través del meus ulls una mirada murri i maliciosa.-¡Siguem amigues!-Exclamà- M’agradaria molt conèixer el teu passat i saber així com canviar la tristesa per la felicitat que mereixes.-Va dir-me amb un somriure-

-Em sembla que m’he trobat un angle…-Es l’únic que vaig poder dir.

Mai hagués pensat que la meva salvació es trobés a les mans d’aquella nena, que va saber veure a través de mi, el jo que no volia admetre. Tenia l’ànima morta i només la llum d’un somriure com el seu podria retornar-li la vida.